Ministra i embarassada

Fa temps que no escric al bloc, estic ocupada amb diversos projectes. Però no puc deixar de mostrar el meu interés en aquest tema.
He llegit prou al respecte, però no he trobat la idea que més important em sembla. Açò és: el valor d'aquest fet com model en una societat on les empreses tiren al carrer les dones quan es queden embarassades quan no, directament, contracten homes per si de cas.
En els mitjans hem vist comentaris per a tots els gustos: asèptics, respectuosos, intolerables -Zapatero i sus modistillas- però sempre amb una anàlisi més política que sociològica.
Ho torne a dir: en aquest país un embaràs és una desgràcia per a la carrera laboral de la dona.
A vore si, amb aquest exemple, va deixant de ser-ho.


Un parell de dies després d'haver publicat aquest post, les notícies ens donen una alegria: una assistenta acomiadada pel seu embaràs ha estat readmesa per ordre judicial, en aplicació de la llei d'igualtat. És notícia per la seua raresa, per ser la primera vegada que ocorre, però potser obri una via per solucionar una important lacra social.

Què haurà dit TV3 sobre Àngel Gonzàlez?

Hi ha gent, la d'Alacant, que no podrà saber-ho. Alguna, ha mostrat aquest matí la seua indignació. Altres, com Rebeca, ploren com saben, escrivint al seu bloc.
El dol sempre em recorda aquelles rondalles populars on tothom es solidaritza i vol perdre alguna cosa. No em tallaré el bec ni la cua, perquè em queda per sempre el seu pensament decebut, esperançador, tendre i metafísic, fet amb els mots més senzills.

Es algo más que el día lo que muere esta tarde.

English fragances

Tradicionalment el sector de l’alta perfumeria ha estat lligat a França. Les nostres àvies sospitaven per un perfum francés i, de fet, encara ara són franceses les grans cases del ram.
Tanmateix, la publicitat, la gran difusora de tendències, està aconseguint imposar un matrimoni de conveniència: perfum car / propaganda en anglés.
La tendència és observable des de fa pocs anys, però la seua progressió ha estat extraordinària. On, abans, només apareixia el nom de la marca pronunciat, cada vegada s'afegeixen més frases. On només apareixia un parell de marques in english, ara en són col·lecció... Això sí, totes elles amb pronúncia dramatitzada i molt sensual.
Quin significat es pot atorgar-hi? Qüestió de modes, d'efectes de la globalització o de símptomes de dominació... Tot plegat, la presència d'un alt grau d'horterisme en la nostra societat, d'un voler imitar aquell que pensem més rics i poderosos, una certa síndrome de nou rics. Perquè, si pensem racionalment, ja té tela allò de preferir l'anglés a la llengua pròpia...

Però de tot això, què ens van a contar a nosaltres, els valencians?

Vull un mocador!

Sí, ara que ens arriba la polèmica a les escoles, jo em pose de part del mocador. És més, reivindique per a mi, per a totes nosaltres, l'ús del mocador.


M'explique:

Ací la que escriu, dona occidental, es suposa que alliberada -n'hauria molt que parlar- no usa mocador al cap. La seua religió o l'absència d'ella, no se l'imposa. La seua societat, com diem occidental, alliberada, moderna, no li marca una pauta de què portar al cap. La llibertat, vaja.

Uns petits detalls coarten aquesta llibertat:

- La tirania de la imatge personal. Les xiques lletges ja no tenen problemes. Poden operar-se qualsevol part del seu cos i lluir tot amb perfecció. Corporación dermoestètica et garantitza l'entrada a un món de perfecció. (I si et passeges per la blocosfera voràs que s'ha convertit en el referent de milers de blocs).

- La lluita contra el pas del temps, font de negoci de grans empreses, només cal fullejar les pàgines de publicitat d'una revista femenina o fixar-se amb els preus de les cremes anti-age o anti el que siga.

- La necessitat d'una silueta corporal perfecta. Un exemple: haver d'ensenyar el melic, com és la moda, requereix posseir uns abdominals el més perfectes possible, o siga, passar fam i fer hores de gimnàstica. El gimnàs: una empresa en auge, per a elles i per a ells, que també han d'ensenyar.

Etc, etc. Sort que la nostra societat no ens oprimeix, i si ho fa, sempre podrem trobar tractament psicològic adient per a la nostra anorèxia, bulímia, obesitat o vellesa. També, i molt important, segur que podrem trobar bancs que ens financien els nostres tractaments. Recordeu aquella adolescent estalviadora d'American Beauty?

Estic pensant en com seria la meua vida si no hagués de cuidar tant els meus cabells, sense tintures i perruqueries, sessions matinals d'assecar-los i domar-los. Només triar un bonic mocador i ... ja està!

La meua vida canviaria. I tant!

Una alegria

Doris Lessing ha guanyat el premi Nobel. És difícil entrar en les travesses sobre qui es mereix més el guardó, alguns semblen eterns aspirants i és segur que resultarà difícil triar entre tants escriptors, tan variats estils i tan magnífiques obres, reconegudes per milions de lectors que n'han gaudit amb la lectura.
Tothom opina sempre sobre si s'han imposat les virtuts literàries o les polítiques. Doncs jo, també: m'alegra infinitament el seu guardó, per bona escriptora, per dona i feminista.
Només un 10% dels Premis Nobel de Literatura són dones. En altres matèries, percentatges encara més baixos. Com en tots els camps de la societat, on sembla que la presència de la meitat dona és anecdòtica o decorativa, i que costa de fer canviar aquesta tendència.
Recorde molt bé quan vaig descobrir Doris Lessing, a la universitat. S'acabava de celebrar l'any internacional de la dona, i semblava que les coses estaven canviant, es respirava un ambient de canvi, la igualtat es creia possible.
Però quan veig xifres: 30% menys de sou o veig l'ús de la imatge femenina en publicitat (de la model a la mestressa) m'adone que res ha canviat, que les dones constituïm una segona classe en el món i que els canvis, importants per suposat, no van més enllà d'un maquillatge. Això si parlem del primer món...

Reitere: molta alegria.

Cardenals, poetes i periodistes

L'amic José Luis González comença etapa com a professor a la Miguel Hernández, com ell mateix ens conta al seu bloc: Cambio cardenal por poeta. I, a més de tornar-lo a felicitar i defensar la seua trajectòria coma professor, periodista i bloquer, aprofite per a intentar fer una mica d'anàlisi textual. Més que res, intentarem apropar-nos al perfum, la seducció de les paraules.

- Cardenal és un mot que ens trasllada pompa, distinció, poder, majestat, dignitat mundana, i també vellesa, els cardenals no són joves. En la nostra ment es sol associar a reunió de cardenals, conclave, tantes vegades vista a televisions i cinemes, amb maquinacions i intrigues. Els colors del vestuari hi contribueixen a reforçar, o crear, les connotacions descrites -recordem l'accepció castellana com a nafra.

I en els darrers temps, entre nosaltres, sol anar associat a quelcom destrellatat, o sinistre.

- Poeta. El poeta encarna allò pur, humil, incontaminat, etern cercador de bellesa. De tots els quefers humans, el de poeta és el més intangible, el més elevat, allà on la humanitat comença a fer-se celestial.

L'antítesi, doncs, és d'allò més interessant. Si, a més, es reforça introduït pel mot canvi, la idea queda ja totalment rodona.

Total: un bon titular.

Per qui ploren els mitjans?

Dóna molta llàstima veure un nen de 22 anys morir amb les botes posades. La mala sort, en forma de malaltia irremeiable existeix, i a tots ens toca la fibra sensible.

Els mitjans de comunicació ho saben, i ho exploten. Pàgines i pàgines, centenars de declaracions, fotos colpidores. El circus mediàtic explotant la llastimeta.

El mateix dia d’ahir, una altra mort apareix al diari, sense fotos, sense declaracions, només una columna: la dóna número 59 morta per la seua parella, segons estimacions del mateix diari.

Mónica, una xica de 27 anys, no era una estrella del futbol, però tenia la seua vida. David, que havia sigut la seua parella, com tants altres, no va acceptar que la relació s’havia acabat i per això la va matar.

La tragèdia, per repetida, sembla avorrir el públic lector i als mitjans, que seleccionen què dir i què no dir, què ampliar, on posar foto, o posar en portada. Em pregunte per què no una portada amb els familiars de Mònica, plorant-la, com venen els d’Antonio Puerta.

Aquesta mort no es déu a la mala sort, no era irremeiable, és molt més greu. I ens hauria de fer plorar molt més a tots, tots formem part d'esta societat on alguns es creuen amb drets només per raó de sexe i els altres ho veuen si no bé, normal -alguna cosa haurà fet, entre marit i muller..., això ha passat tota la vida...-.

De no ser pels prejudicis, no s'entén que els mitjans no ploren, amargament, per aquesta xica.